 |
Monedas del mundo |
| Catálogo » En català » L'Imperi Romà » Falsificació |
La falsificació de moneda és una activitat gairebé tan antiga com l'existència de la pròpia moneda. Ja en temps de Roma, algun individu aprofitava els seus coneixements tècnics en la fabricació de moneda i fins i tot els encunys oficials, per fer les seves martingales i obtenir així un fàcil benefici. El mètode principalment empleat va ser el de cobrir peces fetes amb bronze amb una fina capa de plata i així fer-les passar per denaris.
Avui dia les falsificacions segueixen, com tots sabem. Però per a nosaltres, els col·leccionistes de monedes antigues, el perill no ha passat doncs hi ha individus que encara es dediquen a aquest vergonyós negoci falsificant les monedes antigues i venent-les com autèntiques.
En aquest sentit, el mètode mes facil d'introducció o venda de les esmentades falsificacions està als països on hi ha ruïnes romanes i s'orienta a l'activitat turística. S'ofereixen monedes antigues falsificades a turistes que visiten ruïnes i que no están sobre avís, ni tampoc tenen els coneixements mínims per poder distingir-les. Però aquest no és l 'únic mètode d'introducció. Un dels espais mes usats per les màfies de falsificadors són els espais web de subhastes, com per exemple EBAY o YAHOO subhastes. En aquests llocs solen oferir-se falsificacions de monedes molt difícils de trobar (i no tan difícils) i a preus molt assequibles. Moltes vegades, quan la moneda a "colar" pot ascendir a molts diners en les licitacions, s'amaguen darrere de subhastes privades en les que els licitadors no poden ser informats que están licitant per una moneda falsa. Així que compte amb les monedes d'or a preu de saldo. Afortunadament, en aquests dos llocs esmentats, actuen una majoria de venedors molt honorables oferint peces autèntiques garantides per tota la vida.
En aquest espai pretenc establir les bases necessàries perquè la persona que comença amb aquest meravellós món del col·leccionisme de monedes romanes, pugui tenir les mínimes nocions per saber diferenciar l'autèntic del fals amb el mes elevat percentatge d'encert possible. Per a això començaré per donar unes pinzellades sobre els mètodes de fabricació de moneda que s'usaven en l'antiguitat i seguiré amb els mètodes de falsificació pròpiament dits, intentant posar els exemples mes clars possible, així com una galeria d'imatges on es mostren algunes peces autèntiques juntament amb les seves mes populars falsificacions.
En l'antiguitat es van utilitzar dues formes diferents per fabricar les monedes. El mes utilitzat en aquells temps i que ha arribat fins als nostres dies va ser l'encunyació: fabricar una peça metàl·lica (el flam) de pes i qualitat requerits, posar-la entre dos encunys, prèviament escalfada per facilitar l'encunyat, copejar sobre l'encuny per obtenir les marques en el metall que donaran forma a la moneda. Un segon mètode consistia a fondre el metall i abocar-lo líquid o en gra en motllos d'argila o de pedra que prèviament havien estat gravats, en negatiu, amb els tipus monetals. Amb aquest mètode només es requeria una sola operació.
El sistema d'encunyació va acabar imposant-se perquè, encara que era molt mes laboriós i requeria de la intervenció de molts mes operaris, presentava una sèrie d'avantatges, com la millor qualitat en el resultat, major control en els processos i la capacitat d'emetre grans sèries monetàries. El mètode de foneria, per contra té l'avantatge d 'una major simplicitat i molt reduïdes despeses de muntatge.
Aquests dos mètodes no van ser successius cronològicament. Les primeres monedes procedents d'Àsia Menor van ser encunyades com ho van ser mes tarda les gregues i, no obstant això, a Sicília certes monedes de bronze van ser en els seus començaments foses. També es van fer mitjançant la foneria les grans peces de la Itàlia Central, Etruria, Úmbria i les de Roma del sistema aes grave.
La foneria és un fenomen aïllat que conviu amb el mètode d'encunyació en una mateixa cultura i, en general, s'ha utilitzat de manera esporàdica i com a resposta a problemes concrets i locals: és el cas del aes grave, que per la seva mida no podia ser encunyat.
Quan un poble té una economia estable i controlada prefereix el sistema d'encunyació al de foneria. No obstant això, la foneria com procés per obtenir moneda va seguir viva en mans de falsaris, els qui van amonedar profusament per aquest mètode doncs només per a ulls avesats la distinció és clara. Donem seguidament les característiques més evidents de les monedes foses, observeu l'AS de més dalt.
a) superfícies granulades produïdes pel contacte amb l'argila o la pedra.
b) presència de petits orificis ocasionats per les bombolles d'aire immobilitzat entre el metall calent (aquestes bombolles acostumen a desaparèixer en els flams sotmesos a l'encunyació).
c) l'existència d'una vora al voltant de la peça.
d) una forma rodona del cospel, molt mes perfecta que en les monedes encunyades, que es deformen en ser copejades i
e) una falta de nitidesa en les arestes i contorns dels tipus monetals que naturalment contrasten amb els perfils angulosos produïts pel cop de l'encunyació.
Sembla que com motllos per fondre moneda s'usaven certes pedres refractàries de naturalesa silícia. Han arribat conservats fins a nosaltres alguns motllos que consten de dos valvas gravades amb els tipus en forat i en negatiu d'alvèols únics o múltiples amb el que es podien fondre una única peça o diverses d'elles. En cada valva del motllo es preparava un canal de secció semicircular que coincidia amb la cara oposada, formant així un canal semicircular pel que s'abocava el metall fos que alimentava tot l'interior del motllo, omplint els alvèols i formant així la moneda.
En el mètode de foneria múltiple podem distingir dos tipus de motllos: plaques d'alvèols no comunicants i d'alvèols comunicants. Al seu torn aquests últims poden diferenciar-se entre: a) foneria en branca, on cada alvéol és el final del canal i les monedes no presenten mes que una llengüeta d'unió, i en rosari, on les monedes tenen dues llengüetes en els costats oposats, o una sola segons la posició del alvéolo en la placa del motllo, que els seus rastres queden en la moneda al separar-les. Quan el metall s'abocava en liquid, la diversitat de pes que oferien les monedes era molt àmplia, sent algunes el triple que les altres, diversitat que s'atribueix a la falta de precisió en la factura dels motllos (mes profunds uns que altres) o que el metall no arribés per igual a tots els alvèols.
L'altre mètode per fabricar moneda en l'antiguitat va ser l'encunyació. Ja les primeres monedes de les quals tenim coneixement, d'Àsia Menor, es van fabricar per aquest sistema, que és el que a prevalgut, amb certes variants, fins al dia d'avui, probablement pels seus clars avantatges: més ràpida i major producció, millor qualitat de les monedes i, sobretot, una major dificultat de falsificació. El mètode consisteix a dues operacions fonamentals: 1) fabricació dels flams monetals o cospels i 2) estampació per percussió dels tipus monetals en els esmentats flams.
Els mètodes per confeccionar cospels, és a dir, flams verges que després patirien l'encunyació, van ser molt variats: 1) per foneria, seguint el mateix sistema que per fabricar les monedes foses, però en aquest cas, els motllos no porten gravat el tipus monetal, és a dir, el resultat és un flam llis, sense inscripcions. 2) en barres cilíndriques de les quals se n'anaven tallant els flams, 3) d'una làmina metàl·lica es retallen amb tisores els cospels, 4) re-acunyant peces ja amonetades.
El procés d'imprimir per percussió els tipus monetales en el cospel verge és el que nomenem encunyació. Per encunyar una peça es necessiten dos encunys, un inferior i fix, nomenat Anvers, que ha d'anar embotit en una enclusa, i un altre superior i mòbil nomenat Revers. Tots dos han de portar gravats en negatiu e incus els tipus monetals i les llegendes. Sobre l'encuny de l'anvers col·loca el suppostor el flam monetal subjectant-lo amb l'estenalles, o els cospels units en rest. El maellator copeja amb el martell sobre l'encuny del revers, que oprimirà i incrustarà el cospel contra l'anvers i d'aquesta manera el flam monetal, amb els dos tipus ja marcats, es converteix en moneda legalitzada. Nul·les són les referències que els autors antics ens han deixat respecte al fet mateix de l'encunyació, i les representacions que trobem en les monedes tampoc ajuden a revelar el procés complet de l'operació implicada, doncs són representacions dels útils utilitzats, no del procés en si mateix. D' aquestes eines sabem alguna cosa més a causa que han estat trobades moltes i gràcies al fet que algunes d'elles han estat desenterrades per arqueòlegs han pogut ser datades.
El procés d'encunyació mateix començava quan els flams eren escalfats en la majoria dels casos ja que així el cop o els cops de martell podien ser més suaus evitant així que l'encuny del revers, on incidia directament el cop de martell, pogués patir fissures o trencaments. L'escalfament previ dels flams també possibilitava una impressió mes perfecta dels tipus, encara que si el flam estava molt calent provocava que els contorns de la moneda fossin poc nítids, donava l'aparença que els encunys estaven més usats del que en realitat estaven, i també l'escalfament dels flams i en conseqüència la seva mal·leabilitat feia que no s'esquerdessin les monedes amb tanta facilitat per les vores. De tota manera era normal que cada peça fora copejada mes d'una vegada perquè quedés bé encunyada. Però aquest procés de reescalfament de la peça també tènia els seus inconvenients: si la peça estava molt calent, al segellar-la havia però possibilitats que el metall quedés pegat als encunys, introduint-se entre les petites esquerdes de les epigrafia o entre el pèl del bust, provocant l'enutjós i pacient treball de la seva neteja, provocant verdaders retocs dels encunys. També a l'estar el metall del flam massa calent provocava que algunes monedes quedessin enganxades a l'encuny, el que dificultava l'acte, sempre ràpid, de substituir el flam encunyat per un altre per encunyar. Per lògica l'encuny que més s'escalfava era el de l'anvers, ja que era on el flam calent romania mes temps, així que l'encuny al qual es pegaven mes els flams era aquest.
Les peces defectuoses que han arribat fins a nosaltres ens són de molta utilitat a l'hora de conèixer les diferents etapes del procés d'encunyació així com del numero de persones necessàries per realitzar l'esmentat procés i també a la velocitat que es treballava. Els errors mes corrents consisteixen en la conseqüència de la repetició del cop de martell que el seu resultat es veu en monedes amb doble contorn, això és: entre cop i cop la moneda es movia i quedava amb aquest doble contorn dels tipus. També ocorria que el flam no es col·locava bé centrat i el cospel quedava en part fora dels encunys provocant així la impressió de només una part del tipus. Altres errors consistien a col·locar un flam entre els encunys i sense arribar a copejar-lo col·locar un altre flam a sobre, això provocava les monedes que ara veiem amb una sola cara marcada i l'altra verge. També han arribat fins a nosaltres monedes amb dos reversos, un d'ells incus, a causa que en la ràpida acció de l'encunyat l'operari encarregat de retirar la moneda ja encunyada no ho va fer a temps, provocant que el revers d'aquesta moneda actués d'encuny del revers per a la següent. Pot ocórrer just al contrari: que sigui en el revers on quedi enganxada la moneda, amb el que el resultat serà una moneda amb dos anversos, un d'ells incus.
És evident que tots aquests errors es produïen pel ritme molt ràpid de treball: l'operari que posa el flam entre els encunys ho fa més ràpid que el que retira la moneda ja encunyada, resultat: les matrius cauen sobre les dues peces, re encunyant la primera i provocant que aquesta actuï com encuny de la segona (de la qual està a sobre d'ella) amb el que aquesta cara queda, com hem dit, incusa.
Amb aquest tipus de fallos, podem arribar a la conclusió que, com a mínim, hi ha tres persones actuant en el procés. La primera en la qual subjecta l'encuny de l'anvers i copeja amb el martell quan hi ha una peça entre els dos encunys (malleator), la segona que és la que, amb unes estenalles, posa el flam sobre l'encuny de l'anvers (suppostor) i una tercera, de la qual desconeixem el nom, és la que s'encarrega de retirar la peça ja encunyada abans que el suppostor torni a posar una altra entre encunys. També, pels errors en les monedes, deduïm que si l'operari que retira la moneda ja encunyada té algun problema que alenteix la seva actuació sobre la dels altres operaris és quan ocorrerà la fallada i sorgirà l'error d'encunyació. Imaginem el procés realitzat a bastant velocitat i comprendrem el resultat de les incidències en la cadència repetitiva de tot el procés.
Bé, crec que amb allò dit fins aquí, hem entès minimamente el procediment que s'utilitzava per fabricar la moneda, així entendrem que pot haver diferències entre dues monedes de la mateixa sèrie i de la mateixa seca sense que això signifiqui que una d'elles, o les dues, siguin falsificacions. Això és perquè, com hem dit, la neteja dels encunys podia portar a modificacions substancials dels mateixos, sobretot en l'epigrafia. Amb vista a la falsificació hem de dir que precisament les falsificacions que es fan utilitzant els mètodes antics de l'encunyat són les més difícils d'identificar.
Reproduir la imatge bàsica d'una moneda antiga és fàcil per a qualsevol gravador d'encunys experimentat. Però capturar el sentit artístic de fa 2.000 anys no ho és tant.
Els artistes, inclosos els gravadors d'encunys, creen els seus treballs a través de la interpretació del que ells veuen. Aquest procés interpretatiu està significativament influït pel món en el qual ara vivim. Això és: Els artistes moderns interpreten l'art d'una manera moderna. Els antics romans van viure en un món molt diferent al nostre i les seves ments van interpretar aquest món de manera molt diferent al qual avui coneixem. Perquè l'estil artístic es relaciona directament amb la interpretació que dóna la ment del propi art. Per això el seu estil és tan diferent al nostre.
Això que afirmem és un concepte difícil perquè té alguna cosa de subconscient i ser conscient d'això no vol dir que ho arribem a comprendre.
A això es deu que moltes monedes falsificades tenen aquesta "cosa" característica que l'expert sap distingir pel costum de manejar monedes antigues diàriament.
Per donar un exemple d'aquesta percepció, seguidament exposem nou monedes de les quals set són falses i dues autèntiques.
Observelas acuradament i busqui en elles distingir l'autèntic art antic. Una vegada decidida la seva opció posi el punter del ratolí a sobre de la imatge triada (sense polsar) i en un instant apareixerà la solució.
Aproximadament el 98% de les persones que ho proven aconsegueixen encertar una de les dues monedes autèntiques. I aproximadament un 60% descobreixen les dues.
Superfícies de tacte molt fi.
Detalls molt suaus.
On les epigrafies i altres elements encunyats s'uneixen al flam s'observen les unions arrodonides.
En aquest tipus de falsificacions es poden observar les empremtes que han deixat en la seva superfície les bombolles del procés de foneria. Algunes monedes autèntiques presenten un altre tipus de forats que són, pel general, deguts a la corrosió. Aquests presenten vores mes aspres i de manera irregular.
Trossos aixecats de metall (algunes monedes autèntiques poden mostrar el mateix si es van encunyar amb un encuny oxidat.)
Una costura al voltant de la vora on s'han unit els dos costats del motllo. O petites raspadures que delaten que la costura ha estat llimada per fer-la desaparèixer.
Monedes amb pes molt lleuger i a vegades massa pesat.
El metall pot ser diferent.
Poden haver monedes idèntiques. No sol perquè es van fer amb els mateixos encunys, sinó que s'observen amb el mateix centrat, la mateixa orientació en el cop de l'encunyat i danys idèntics en la superfície. Els falsificadors poden afegir els esmentats danys o marques.